ÉS AQUESTA PLUJA

Oct 31, 2025 | Hub

(És aquest món)

Una escenificació atrevida, contemporània, al servei d’un bon text d’Oriol Morales i Pujolar que ens posa en contacte amb tensions de les relacions humanes. El món exterior que els toca viure als personatges és caòtic, agressiu, amb una pluja constant i violenta. Presideix un caos, els responsables del qual tenen noms i cognoms. El text fa un camí de la vida privada, -la relació de tres amics- a una tempesta mundial. Són exponents d’una crisi de la qual els personatges en son víctimes. Aquest camí passa pel canvi climàtic, la guerra, la pluja constant, la mala comunicació, la cultura consumista, la mentida política, i molts altres temes. Tot plegat configura un subtext angoixant.
El text comença explicant privacitat, però mica en mica ens situa en conflictes més comuns- L’Arnau, protagonista, és segrestat per unes forces que l’envolten i que
l’agredeixen interiorment. El text s’instal·la en el seu interior, l’abdueix i el llença cap el deliri. Oriol Morales ha escrit un monòleg, expressionista, agressiu. Com una gran tempesta que inunda tots els racons, tots els camins, en un aiguat verbal que arrossega tots els esdeveniments que funcionen com a armes de destrucció massiva contra la nostra contemporaneïtat.
A la part final de l’obra s’esdevé la redempció. Els tres joves es retroben en la vida privada i s’aïllen en la felicitat personal. Es reguen juganerament els uns als altres com si fossin flors. Reneixen i es fan fonedissos a la vista del públic. (FOSC)

L’ESCENIFICACIÓ
L’escenificació és cuinada amb bons ingredients.

1. L’espai
   L’obra ocupa un espai buit, sense connotacions. (Espai buit, Peter Brook). El centre de l’escenari és ocupat per un altre escenari més petit -teatre
   dins del teatre- Recrea la sala menjador d’una vivenda de caire naturalista. Recorda un plató cinematogràfic amb mobiliari, decoració i objectes
   historiats. Unes goteres a la casa connoten la pluja exterior. És un lloc on conviuen tres amics, Arnau, Silvia i Laura. La utilització de la “quarta paret”
   (André Antoine) fa que els personatges s’instal·lin en un lloc de confidències.
   Ve un moment que l’espai fa una transició. El piset desapareix i es mostra l’espai buit en tota la seva força. L’Arnau se sent perdut com un salmó i ens
   explica la dissort d’aquest animal mentre és atacat per una ona gegant. La següent transformació és provocada per la caiguda d’un teló de fons
   pintat amb una onada gegantina i amenaçadora. -Vaig celebrar l’absència de mapping-. Un teló pintat és més teatral i estimula la imaginació de
   l’espectador que acaba veien com es mou.
   Més tard aquest decorat es desprèn del telar i cau a terra. Tornem a l’espai buit només ocupat per una cinta d’entrenar al gimnàs. Serà el camí d’escapatòria de l’Arnau?

Mica en mica, l’espai esdevé un lloc d’il·lusions. És envaït per personatges fantasiosos: nens juganers, gotes d’aigua, nedadors, netejadors d’escenaris, submarinistes músics del Titànic i d’altres. Tots són habitants del somni delirant de l’Arnau. Finalment s’obre una escletxa a la foscor del fons.
Encara funciona un tercer espai irradiat, és l’espai del so que s’integra perfectament. No és un element il·lustrador. Dialoga amb l’acció dramàtica, estimula el treball dels actors, i crea una atmosfera que descriu la nhospitalitat de l’exterior amenaçant. Fa la impressió que no és present sinó llunyà, universal. (El teatre i el seu doble, Antonin Artaud.)
La il·luminació s’imposa com un llenguatge propi. No il·lustra ni retalla, crea atmosferes d’acord amb les tensions dramàtiques a què estan sotmesos els personatges.
A la transició del canvi del dispositiu escènic -de la casa a l’exterior- es fa servir una barra de llum blava intensa que baixa amb la missió d’encegar els espectadors. (Em va recordar com es feien les mutacions als teatres fa anys: unes bombetes blaves posades a corbata.)

2. La interpretació
   L’espai que s’ha creat per la posada en escena és molt ben utilitzat pels moviments escènics i per la interpretació. Els actors s’hi mouen amb soltura en un lloc perfectament conegut. L’utilitzen per presentar el seu treball davant d’un públic expectant. (El mot espectador prové de les expectatives que crea una obra de teatre.) El treball actoral és meritori i mereix una certa anàlisi.

2.1 La primera part comença amb l’Arnau i la Silvia que esperen que arribi la Laura, que fa tard. El text és un tanteig per saber com li ha anat a l’Arnau mentre ha estat fora. Tant la Marta Garcia com el Marc Carcassona juguen molt intensament els secretismes. L’espectador, encuriosit, vol saber més. Encara res no es pot compartir perquè no se sap. Els actors assumeixen les dificultats d’aquesta situació. Moments sense dir res en la interpretació queomplen amb rèpliques curtes farcides de pauses (Emoció) i llargs silencis (Pensament), un treball difícil de jugar però que ben fet té el magnetisme d’un imant. Una de les dificultats d’aquest treball és mostrar un cos relaxat -aparentment perd el temps- però amb una intensíssima tensió interior.

2.2 L’arribada de la Laura -Laia Gotsens- fa que la línia d’acció avanci. Ara ens instal·lem en el conflicte. Per què va marxar i per que és tant
mal rebut. La discussió, després la sinceritat i la confessió ens permetrà de saber-ho. Arribarem fins a la resolució del conflicte.
L’obra fa un gir. S’instal·la en una estructura de triangle. S’apropa al model de Les tres germanes d’Anton Txèkhov i fa que el treball actoral es modifiqui. El valor de la pausa i el silenci es manté però ara s’hi afegeix el treball amb l’objecte. La Laura, la Silvia i l’Arnau dominen perfectament la relació emocional amb cada peça i moble.
(Accions físiques, Konstantin Stanislavsky.) Des d’ara s’imposarà el text com expressió del pensament i camí de confidències. El text ens marca un camí fins el desenllaç. Avançarem cap a la reconciliació dels personatges i final eufòric.

A la segona part l’obra fa un gir dramàtic radical. Té lloc un llarg monòleg de l’Arnau, interpretat pel Marc Carcassona, en una exhibició de registres actorals que posa en contacte orgànicament la veu i el moviment corporal. L’espai s’ha simplificat per donar protagonisme absolut a la interpretació. Som a l’espai buit significat només per una tarima de mides reduïdes. Durant una bona part del monòleg serà l’espai d’actuació. (Adolphe Appia) A dalt s’hi ha instal·lat un cinta utilitzada per l’entrenament gimnàstic de córrer.
L’Arnau inicia la dissertació explicant l’estratègia del salmó per sobreviure nedant contra corrent. Ho fa utilitzant molta vehemència en la paraula. De seguida ens adonem que no parla del peix sinó d’ell mateix. El text ha de ser dit a molta velocitat com si inicies una fugida. L’actor fa una simbiosi entre la dicció i el moviment i el Marc ho aconsegueix sense fer patir. Aquesta gran dificultat a l’espectador li arriba com si fos fàcil i li agrada de veure-ho- (Biomecànica de Meyerhold.)
Ara l’Arnau se sen amenaçat per una ona gegant que el persegueix. Davant d’aquest perill comença a córrer. Ho actuarà tot damunt la cinta, en una plataforma de metre per mig metre. Camina i corre icorre i corre encara més fins a l’esgotament físic. Al mateix temps el text l’obliga a verbalitzar una colla d’expressions, temes, personatges, pensaments… El ritme s’exaspera cada vegada més i el Marc s’hi llença sense límit. Una veu de l’exterior, a moments vellutada, d’altres agressiva, fa que no pugui parar.

El treball té la bellesa d’un cos cansat, suat, panteixant. Quan aquest cos es va recuperant és admirat per l’espectador.El Marc ha mostrat un nivell de preparació i comprensió força notable.
És aquesta pluja no acaba aquí. Al final de la cursa s’hi afegeixen la Laura i la Silvia. Es retroben i són feliços malgrat els desastres que ens han explicat. En la foscor ha aparegut un punt de llum i un espai en el qual la presència de l’aigua serà lúdica. Es mullen, es remullen, s’esquitxen i son feliços. Rialles del públic, que després del que han vis i escoltat, les necessiten.

Tenim al davant una companyia, L’ALTRE COL·LECTIU, amb un treball comú on comparteixen tots els oficis de les arts escèniques. Cal destacar uns actors que comprenen el text, s’hi comprometen, que transiten molt clarament la línia d’acció fins el desenllaç. Indiscutiblement tots tres estan a un bon nivell i es relacionen conjuntament. Són tres peces que donen una personalitat inèdita a l’obra.
Tot això no hauria estat possible sense el talent i l’ofici del Gerard Sancho, que ha sabut moure els actors en una direcció precisa. Separació, proximitat i contacte dels personatges. Ha controlat molt bé el ritme de les escenes. Com també el saber fer de l’Antonio Cortijo i el Rafa Haro que han construït un dispositiu escenogràfic suggerent i eficaç que s’explica per ell mateix, però sempre al servei de l’obra.

3. FINAL
He volgut citar alguns models elaborats per creadors i teòrics del segle XX perquè sense les seves aportacions, investigacions, i compromís amb l’art i la societat nosaltres no tindríem les eines per fer un teatre de qualitat. Ho vulguem reconèixer o no ells han deixat empremta en nosaltres. Val la pena fer servir els seus models. No ho hem inventat tot.

Joan Castells i Altirriba, dramaturg, director de teatre i docent.

Més actualitat

TEATRE INFANTIL: INSCRIPCIONS OBERTES!

TEATRE MUSICAL PER ADULTS – Chicago!

AQUÍ POTS DESCARREGAR-TE TOTES LES ACTIVITATS FORMATIVES DEL HUB!

OBERTA LA PREINSCRIPCIÓ A L’AULA DE TEATRE