Una mirada a OBRA VISTA de Jordi Prat i Coll per Joan Castells
El títol acostuma a ser una primera informació del contingut d’una obra. Crea una expectativa del camí que emprendrà la narració. Funciona com a porta d’entrada a un edifici que ocuparan els personatges que s’han de moure per les diverses situacions argumentals i emocionals.
L’obra de Jordi Prat i Coll porta per títol Obra vista i va acompanyat d’un llarguíssim subtítol expressat en “paraules del mateix autor”: En definitiva, per a mi, és recordar qui sóc. Recordar qui som. Dins d’aquesta necessitat del record individual òbviament, la del record col·lectiu. El franquisme va oblidar la guerra, la transició va oblidar el franquisme, la democràcia ha silenciat la transició.
Obra vista és un espectacle que s’emmiralla en el lorquià: “teatro bajo la arena”. Però en aquest cas l’espai poètic és un senzill mur d’obra vista inscrit en la memòria de cadascú. En paraules d’Antonio Machado: En poesía hace falta que quede oscura la historia però clara la pena.
Obra vista és un terme manllevat al món de la construcció. El text fa referència a un mur aixecat amb totxos sense cap mena de revestiment, ni ciment, ni de guix.. Queden al descobert les entranyes. És un element arquitectònic que connota dos espais, davant del mur i darrera, i que és impenetrable. Però no es tracta d’un mur imaginari sinó real tan castigador com el mur de Berlín.
El text de Prat i Coll s’estructura en sis situacions, aparentment independents, però que constitueixen un relat compartit.
1. Paletes: Apareixen dos paletes que tenen l’encàrrec d’emblanquinar el mur per amagar les vergonyes. Són dos amics innocents i obedients. A les preguntes que es fan, les respostes són tan simples com ells mateixos. Però al final donen un pas ferm i descobreixen la llibertat de pensament. Els actors (David Aguado i Xavier Mas) es compenetren fortament per l’impuls de la veritat. Només son dos actors però aconsegueixen una escena coral pròpia del Corifeu del teatre grec.
2. Ell i Ella (Marc Carcasona i Laia Gotsens) entren amb un banc de parc. Són dos jovencells juganers que es van descobrint i intercanviant pensaments sobre ells mateixos, aprofitant la metàfora d’una tela pintada. Es troben en una situació de descoberta. S’acaronen, els seus cossos ballen i componen figures pròpies de l’equilibri d’un quadre. Viuen la descoberta de l’atracció física, la admiració mútua, la coqueteria. Contraposen l’instint masculí i el femení.
—Així què… follem?
—No. No hi ha màgia
Arriben a un atzucac. Se separen Deu anys després es tornen a trobar. La ingenuïtat i el desig s’han esfumat. S’han convertit en adults cansats, casats, afillats i tristos. Entre tots dos s’ha aixecat un mur.
—Ell: …a reveure.
—Ella s’aferra als records feliços.
3. Travesti (Maria Martin): Apareix a escena una persona provocadora que s’adreça al públic d’una forma descarada. S’instal·la en un registre interpretatiu propi del cabaret i posa en marxa una actuació magistral que roba l’ànima de l’espectador que riu amb respecte. L’aspecte exterior és el d’una dona però de
seguida ens adonem que es tracta d’un home que sofreix perquè no pot mostrar tal com se sent vitalment. És divertit. Malcarat i provocador. Pel que ens explica sabem que la gent amb qui conviu i es relaciona només cerca el plaer i la diversió. Ens fa saber que és un animal en l’art amatori bucal. La resta de la societat el rebutja, l’exclou, l’odia, malgrat els esforços generosos que fa perquè l’acceptin.
Fa un mutis amb elegància de vedet. Deixa l’espectador amb un regust amarg. Més endavant de l’obra apareix de nou amb un aspecte exterior més femení. Se’l nota més feliç com si s’hagués tret un pes de sobre. Mostra una gran confiança cap a l’espectador que ja el coneix i li fa una confidència. S’ha sotmès a una intervenció de canvi de sexe, ja no té penis ara llueix una vulva. Ha guardat un vídeo amb tota mena de detalls de l’operació i n’explica cada un dels passos, exhaustivament. En fa una narració esplèndida. Fa una altra confessió: — Miro sovint les imatges per no oblidar-ho.
4. Un nen i una nena juguen feliçment, davant del mur que els fa de porteria, amb una pilota imaginària. Se senten propietaris de l’espai de joc. S’entreguen existencialment a aquesta activitat. Però hi ha un moment que perden la pilota, la pilota de la nena. Per ella és un tresor i tem els renys dels pares que li han comprat amb molt d’esforç. La pilota no és nomes un joguet. Ella ha perdut el nen de vista. Passats uns minuts ell torna i ella li retreu egoisme…
—Si ens tornem a veure et regalaré una pilota.
—Gràcies però no em farà il·lusió.
Ell i ella no són els nens que haurien hagut de ser. El mur tacat de sang els perseguirà tota la vida. Gal·la Sánchez i Hugo Barragán, malgrat que l’edat com a actors supera amb escreix l’edat dels personatges, amb el seu treball ho fan totalment versemblant. La psicomotricitat, l’instint verbal i el joc lúdic, es corresponen perfectament amb l’edat que tenen els nens a l’obra. L’actriu i l’actor desapareixen per convertir-se, camaleònicament, en els nens que juguen davant del mur. És la força imaginativa dels personatges teatrals.
5. P1 i P2 (David de Julio i Maria Mas) apareixen amb el subtítol de Pintura. Es relacionen executant una gesticulació simètrica que, com ombres xineses es projecten sobre el mur. Es fan un colla de preguntes sobre l’art i la vida. La vida i la mort.
—P1:La vida genera vida.
—P2: O és la mort la que genera vida.
Conclouen que són pintura i res més. “ Som una tela morta”. Entren en el món del sacrifici i juguen de forma divertida amb la crueltat i el dolor. Expliquen amb una riquesa de detalls l’execució d’un ànec que anomenen Manelic. Mostren com la mort no és res però el patiment sí. La mort és artística. Conclouen que l’art respon a una cosa assassina.
Cap d’una estona reapareixen amb un reguitzell de rèpliques rítmiques sustentades per respostes a tots els perquès. Es mostren com si fossin colors, caretes, teles, pintura.
El joc escènic, amb registres propis de la mímica, del diàleg, de la dansa, del teatre, situa l’obra en allò que anomenem teatre dins del teatre. Malgrat tot durant les escenes els actors es mostren amables i riallers.
6. Fum de Dona narra la història d’una deportació. Obre la situació la Cantant que Fuma (Vicky Alvelo) que enfilada dalt del mur interpreta una cançó antibèl·lica.
Where have all the flowers (Què se n’ha fet d’aquelles flors fa tants dies? Que se n’ha fet d’aquelles flors fa tant de temps?..).
El fum s’escampa pel terra de l’escenari i enmig la boira, apareix Fum de Dona (Dolors Canals), un personatge d’edat indeterminada. Els fets d’una deportació s’han mantingut permanentment dins d’ella. Així com el record d‘una nena morta llançada a les bardisses malgrat un clam de dignitat, compartit amb la Dona que Fuma. Les dues suplicaven la seva sepultura. No troben cap Antigona que faci justícia. Però ella la recorda i clama:
—La vull viva.
El personatge Fum de Dona és una locomotora de vapor que ha estat conduïda fins una via morta. La pressió interior provoca una escletxa a cada rèplica que enterboleix la mirada i provoca coïssor als ulls que cremen en vessarllàgrimes de foc. Aquesta sensació s’impregna a la retina de l’espectador i provoca una adhesió amb aquesta dona.
L’ESCENIFICACIÓ
Pel que fa a l’escenificació el text és dins de la posada en escena com una espina o, si voleu, com una espina dorsal. Es tracta d’una estructura en forma d’espiral que sustenta un text clar, ple de metàfores senzilles i en un llenguatge col·loquial i aparentment simple, que clarifica les situacions que viuen els personatges.
El muntatge d’Aixa Guerra aconsegueix que aquest text respiri com un ésser viu. Ha sabut posar en marxa una atmosfera que s’escampa entre les rèpliques i atrapa el públic que, en silenci, és atret per l’emoció (pensament) i el sentiment (instints primaris). Allò que veu i sent l’espectador és una catarsi que l’identifica amb les situacions i els personatges. Aquest fet converteix aquest muntatge en “teatre del bo”.
La força de l’atmosfera es fa visible des del primer moment de l’obra. Un espai buit només significat per l’escenografia d’Oriol Martínez, amb la presencia d’un mur que dialoga, sense paraules, i exhibeix una força repressora. Com a extensió del mur, un altre espai buit en forma de tarima que serveix com a lloc de pas o de protecció. Tot l’espai és il·luminat per una llum clara-obscura.Apareixen una colla de personatges deprimits, cansats, angoixats i que es desplacen com una corrua de deportats que caminen sense força. Esdevenen una coralitat amb el cor cansat. Quan han arribat tots a escena llencen mirades planyívoles a l’espectador mentre una cantant que fuma llença, magistralment, sons com una banda sonora desestructurada i caòtica. La veu de la cantant intensifica l’atmosfera que s’ha creat.
Més tard, també es mostra un grup de personatges que s’acomiaden i queden tots tancats en un vagó de tren. Prèviament, s’han adreçat al públic que disposat en forma d’una U forma part de l’espai escènic. Interactuen amb
espectadors a qui els mostren determinades fotografies.
L’obra conclou amb una nova presència de tots els personatges dels quals ara coneixem la seva història. Es van movent per l’espai mostrant els trets principals de la seva expressió corporal adaptant-los a la música que sona. Tornen a increpar al públic enviant-los-hi la síntesi del seu pensament (distanciament brechtià).
—“Heu sentit, heu vist, heu recordat. Què cal fer? NO OBLIDAR.
La força de l’atmosfera escènica s’enriqueix pel treballexcel·lent que ha fet Olivier Grau amb el vestuari. Amb una degradació de negre a blanc i unes formes molt suggerents fa visible l’ànima de cada personatge. Davant d’un espai tan essencial el vestuari esdevé l’estètica de l’obra i provoca unes imatges de gran bellesa i sentit vital.
A l’escenografia d’Oriol Martínez, el mur esdevé protagonista material i funciona com a paret d’un frontó que es vol imposar amb mes força que els personatges, però aquets se’l fan seu.
El so constitueix un espai irradiat que, des de fora, crea un embolcall que fa present el paisatge exterior, agressiu idesolat.
EL TREBALL ACTORAL
L’Aixa ha sabut conduir la interpretació fins a fondre l’actor i el personatge en una realitat inseparable. En el terreny d’un expressionisme discret, l’actor s’implica generosament i posa en funcionament la paraula i el gest que esdevenen una realitat compartida, sense fissura.
Interpreten en una gama de matisos molt diversos que van des del xiuxiueig més íntim, fins el clam intens. Cada un dels actors posa en marxa una energia vertical que surt de les entranyes i explota en el món exterior.
Aquest treball crea un magnetisme que atrapa l’espectador que, fins al final de l’obra no es fa càrrec d’allò que ha viscut. S’ha d’emportar el muntatge a casa i anant-lo desxifrant sense complex d’inferioritat.
L’obra passa per registres diversos. Veiem l’amistat en mig de la desorientació (Paleta 1 i Paleta 2). Es passeja per l’atracció, el joc i el sexe. (Ell i Ella). Mostra la infantesa ingènua víctima de la pressió social i la pèrdua de l’amistat. (Nen i Nena). Mostra amb cruesa la identitat d’un mateix contra les normes establertes (Travesti). La dialèctica entra la vida i la mort, entre la forma i el contingut, el sacrifici (P1, P2) i la deportació i la reivindicació de preservar la memòria. En resum, un puzle en el qual totes les peces encaixen fins a completar una imatge crítica del món que habitem.
EL HUB ESPAI DE CREACIÓ
Amb aquest muntatge, que ha produït i promocionat el “Hub”, s’obre una nova porta totalment necessària en el panorama del teatre a Esparreguera. Els creadors d’aquest Centre —Xavier Mas i Vicky Alvelo— han aconseguit fer-lo créixer amb la participació d’una bona colla de col·laboradors. Actualment excel·leixen amb activitats de formació i d’aprenentatge per persones de totes edats i programes
diversos. També proporcionen preparació a futurs professionals, especialment, en el camp de la veu i el cant.
Obra vista suposa un nou pas en un camí que avança cap un paisatge complet que permeti assaborir la reflexió i l’emoció per un teatre compromès amb la contemporaneïtat,les millors formes de l’art escènic, que emmiralli el nostre món i satisfaci, modestament, a espectadors curiosos, intel·ligents i sensibles.
Gràcies a tot l’equip.
Joan Castells i Altirriba, dramaturg, director de teatre i docent.
Més actualitat
Comentarios recientes