Una mirada a OBRA VISTA de Jordi Prat i Coll per Joan Castells

Una mirada a OBRA VISTA de Jordi Prat i Coll per Joan Castells

El títol acostuma a ser una primera informació del contingut d’una obra. Crea una expectativa  del camí que emprendrà la narració. Funciona com a porta d’entrada a un edifici que ocuparan els personatges que s’han de moure per les diverses situacions argumentals i emocionals.

L’obra de Jordi Prat i Coll porta per títol Obra vista i va acompanyat d’un llarguíssim subtítol expressat en “paraules del mateix autor”: En definitiva, per a mi, és recordar qui sóc. Recordar qui som. Dins d’aquesta necessitat del record individual òbviament, la del record col·lectiu. El franquisme va oblidar la guerra, la transició va oblidar el franquisme, la democràcia ha silenciat la transició.

Obra vista és un espectacle que s’emmiralla en el lorquià: “teatro bajo la arena”. Però en aquest cas l’espai poètic és un senzill mur d’obra vista inscrit en la memòria de cadascú. En paraules d’Antonio Machado: En poesía hace falta que quede oscura la historia però clara la pena. 

Obra vista és un terme manllevat al món de la construcció. El text fa referència a un mur aixecat amb totxos sense cap mena de revestiment, ni ciment, ni de guix.. Queden al descobert les entranyes. És un element arquitectònic que connota dos espais, davant del mur i darrera, i que és impenetrable. Però no es tracta d’un mur imaginari sinó real tan castigador com el mur de Berlín.

El text de Prat i Coll s’estructura en sis situacions, aparentment independents, però que constitueixen un relat compartit.

1. Paletes: Apareixen dos paletes que tenen l’encàrrec d’emblanquinar el mur per  amagar les vergonyes. Són dos amics innocents i obedients. A les preguntes que es fan, les respostes són tan simples com ells mateixos. Però al final donen un pas ferm i descobreixen la llibertat de pensament. Els actors (David Aguado i Xavier Mas) es compenetren fortament per l’impuls de la veritat. Només son dos actors però aconsegueixen una escena coral pròpia del Corifeu del teatre grec.

2. Ell i Ella (Marc Carcasona i Laia Gotsens) entren amb un banc de parc. Són dos jovencells juganers que es van descobrint i intercanviant pensaments sobre ells mateixos, aprofitant la metàfora d’una tela pintada. Es troben en una situació de descoberta. S’acaronen, els seus cossos ballen i componen figures pròpies de l’equilibri d’un quadre. Viuen la descoberta de l’atracció física, la admiració mútua, la coqueteria. Contraposen l’instint masculí i el femení.

—Així què… follem?

—No. No hi ha màgia

Arriben a un atzucac. Se separen Deu anys després es tornen a trobar. La ingenuïtat i el desig s’han esfumat. S’han convertit en adults cansats, casats, afillats i tristos. Entre tots dos s’ha aixecat un mur.

—Ell: …a reveure.

—Ella s’aferra als records feliços.

3. Travesti (Maria Martin): Apareix a escena una persona provocadora que s’adreça al públic d’una forma descarada. S’instal·la en un registre interpretatiu propi del cabaret i posa en marxa una actuació magistral que roba l’ànima de l’espectador que riu amb respecte. L’aspecte exterior és el d’una dona però de

seguida ens adonem que es tracta d’un home que sofreix perquè no pot mostrar tal com se sent vitalment. És divertit. Malcarat i provocador. Pel que ens explica sabem que la gent amb qui conviu i es relaciona només cerca el plaer i la diversió. Ens fa saber que és un animal en l’art amatori bucal. La resta de la societat el rebutja, l’exclou, l’odia, malgrat els esforços generosos que fa perquè l’acceptin.

Fa un mutis amb elegància de vedet. Deixa l’espectador amb un regust amarg. Més endavant de l’obra apareix de nou amb un aspecte exterior més femení. Se’l nota més feliç com si s’hagués tret un pes de sobre. Mostra una gran confiança cap a l’espectador que ja el coneix i li fa una confidència. S’ha sotmès a una   intervenció de canvi de sexe, ja no té penis ara llueix una vulva. Ha guardat un vídeo amb tota mena de detalls de l’operació i n’explica cada un dels passos, exhaustivament. En fa una narració esplèndida. Fa una altra confessió: — Miro sovint les imatges per no oblidar-ho.

4. Un nen i una nena juguen feliçment, davant del mur que els fa de porteria, amb una pilota imaginària. Se senten propietaris de l’espai de joc. S’entreguen existencialment a aquesta activitat. Però hi ha un moment que perden la pilota, la pilota de la nena. Per ella és un tresor i tem els renys dels pares que li han comprat amb molt d’esforç. La pilota no és nomes un joguet. Ella ha perdut el nen de vista. Passats uns minuts ell torna i ella li retreu egoisme…

—Si ens tornem a veure et regalaré una pilota.

—Gràcies però no em farà il·lusió.

Ell i ella no són els nens que haurien hagut de ser. El mur tacat de sang els perseguirà tota la vida. Gal·la Sánchez i Hugo Barragán, malgrat que l’edat com a actors supera amb escreix l’edat dels personatges, amb el seu treball ho fan totalment versemblant. La psicomotricitat, l’instint verbal i el joc lúdic, es corresponen perfectament amb l’edat que tenen els nens a l’obra. L’actriu i l’actor desapareixen per convertir-se, camaleònicament, en els nens que juguen davant del mur. És la força imaginativa dels personatges teatrals.

5. P1 i P2 (David de Julio i Maria Mas) apareixen amb el subtítol de Pintura. Es relacionen executant una gesticulació simètrica que, com ombres xineses es projecten sobre el mur. Es fan un colla de preguntes sobre l’art i la vida. La vida i la mort.

—P1:La vida genera vida.

—P2: O és la mort la que genera vida.

Conclouen que són pintura i res més. “ Som una tela morta”. Entren en el món del sacrifici i juguen de forma divertida amb la crueltat i el dolor. Expliquen amb una riquesa de detalls l’execució d’un ànec que anomenen Manelic. Mostren com la mort no és res però el patiment sí. La mort és artística. Conclouen que l’art respon a una cosa assassina.

Cap d’una estona reapareixen amb un reguitzell de rèpliques rítmiques sustentades per respostes a tots els perquès. Es mostren com si fossin colors, caretes, teles, pintura.

El joc escènic, amb registres propis de la mímica, del diàleg, de la dansa, del teatre, situa l’obra en allò que anomenem teatre dins del teatre. Malgrat tot durant les escenes els actors es mostren amables i riallers.

6. Fum de Dona narra la història d’una deportació. Obre la situació la Cantant que Fuma (Vicky Alvelo) que enfilada dalt del mur interpreta una cançó antibèl·lica.

Where have all the flowers (Què se n’ha fet d’aquelles flors fa tants dies? Que se n’ha fet d’aquelles flors fa tant de temps?..).

El fum s’escampa pel terra de l’escenari i enmig la boira, apareix Fum de Dona (Dolors Canals), un personatge d’edat indeterminada. Els fets d’una deportació s’han mantingut permanentment dins d’ella. Així com el record d‘una nena morta llançada a les bardisses malgrat un clam de dignitat, compartit amb la Dona que Fuma. Les dues suplicaven la seva sepultura. No troben cap Antigona que faci justícia. Però ella la recorda i clama: 

—La vull viva.

El personatge Fum de Dona és una locomotora de vapor que ha estat conduïda fins una via morta. La pressió interior provoca una escletxa a cada rèplica que enterboleix la mirada i provoca coïssor als ulls que cremen en vessarllàgrimes de foc. Aquesta sensació s’impregna a la retina de l’espectador i provoca una adhesió amb aquesta dona.

L’ESCENIFICACIÓ

Pel que fa a l’escenificació el text és dins de la posada en escena com una espina o, si voleu, com una espina dorsal. Es tracta d’una estructura en forma d’espiral que sustenta un text clar, ple de metàfores senzilles i en un llenguatge col·loquial i aparentment simple, que clarifica les situacions que viuen els personatges.

El muntatge d’Aixa Guerra aconsegueix que aquest text respiri com un ésser viu. Ha sabut posar en marxa una atmosfera que s’escampa entre les rèpliques i atrapa el públic que, en silenci, és atret per l’emoció (pensament) i el sentiment (instints primaris). Allò que veu i sent l’espectador és una catarsi que l’identifica amb les situacions i els personatges. Aquest fet converteix aquest muntatge en “teatre del bo”.

La força de l’atmosfera es fa visible des del primer moment de l’obra. Un espai buit només significat per l’escenografia d’Oriol Martínez, amb la presencia d’un mur que dialoga, sense paraules, i exhibeix una força repressora. Com a extensió del mur, un altre espai buit en forma de tarima que serveix com a lloc de pas o de protecció. Tot l’espai és il·luminat per una llum clara-obscura.Apareixen una colla de personatges deprimits, cansats, angoixats i que es desplacen com una corrua de deportats que caminen sense força. Esdevenen una coralitat amb el cor cansat. Quan han arribat tots a escena llencen mirades planyívoles a l’espectador mentre una cantant que fuma llença, magistralment, sons com una banda sonora desestructurada i caòtica. La veu de la cantant intensifica l’atmosfera que s’ha creat.

Més tard, també es mostra un grup de personatges que s’acomiaden i queden tots tancats en un vagó de tren. Prèviament, s’han adreçat al públic que disposat en forma d’una U forma part de l’espai escènic. Interactuen amb

 espectadors a qui els mostren determinades fotografies.

L’obra conclou amb una nova presència de tots els personatges dels quals ara coneixem la seva història. Es van movent per l’espai mostrant els trets principals de la seva expressió corporal adaptant-los a la música que sona. Tornen a increpar al públic enviant-los-hi la síntesi del seu pensament (distanciament brechtià).

—“Heu sentit, heu vist, heu recordat. Què cal fer? NO OBLIDAR.

La força de l’atmosfera escènica s’enriqueix pel treballexcel·lent que ha fet Olivier Grau amb el vestuari. Amb una degradació de negre a blanc i unes formes molt suggerents fa visible l’ànima de cada personatge. Davant d’un espai tan essencial el vestuari esdevé l’estètica de l’obra i provoca unes imatges de gran bellesa i sentit vital.

A l’escenografia d’Oriol Martínez, el mur esdevé protagonista material i funciona com a paret d’un frontó que es vol imposar amb mes força que els personatges, però aquets se’l fan seu.

El so constitueix un espai irradiat que, des de fora, crea un embolcall que fa present el paisatge exterior, agressiu idesolat.

EL TREBALL ACTORAL

L’Aixa ha sabut conduir la interpretació fins a fondre l’actor i el personatge en una realitat inseparable. En el terreny d’un expressionisme discret, l’actor s’implica generosament i posa en funcionament la paraula i el gest que esdevenen una realitat compartida, sense fissura.

Interpreten en una gama de matisos molt diversos que van des del xiuxiueig més íntim, fins el clam intens. Cada un dels actors posa en marxa una energia vertical que surt de les entranyes i explota en el món exterior.

Aquest treball crea un magnetisme que atrapa l’espectador que, fins al final de l’obra no es fa càrrec d’allò que ha viscut. S’ha d’emportar el muntatge a casa i anant-lo desxifrant sense complex d’inferioritat. 

L’obra passa per registres diversos. Veiem l’amistat en mig de la desorientació (Paleta 1 i Paleta 2). Es passeja per l’atracció, el joc i el sexe. (Ell i Ella). Mostra la infantesa ingènua víctima de la pressió social i la pèrdua de l’amistat. (Nen i Nena). Mostra amb cruesa la identitat d’un mateix contra les normes establertes (Travesti). La dialèctica entra la vida i la mort, entre la forma i el contingut, el sacrifici (P1, P2) i la deportació i la reivindicació de preservar la memòria. En resum, un puzle en el qual totes les peces encaixen fins a completar una imatge crítica del món que habitem.

EL HUB ESPAI DE CREACIÓ

Amb aquest muntatge, que ha produït i promocionat el “Hub”, s’obre una nova porta totalment necessària en el panorama del teatre a Esparreguera. Els creadors d’aquest Centre —Xavier Mas i Vicky Alvelo— han aconseguit fer-lo créixer amb la participació d’una bona colla de col·laboradors. Actualment excel·leixen amb activitats de formació i d’aprenentatge per persones de totes edats i programes

diversos. També proporcionen preparació a futurs professionals, especialment, en el camp de la veu i el cant.

Obra vista suposa un nou pas en un camí que avança cap un paisatge complet que permeti assaborir la reflexió i l’emoció per un teatre compromès amb la contemporaneïtat,les millors formes de l’art escènic, que emmiralli el nostre món i  satisfaci, modestament, a espectadors curiosos, intel·ligents i sensibles.

Gràcies a tot l’equip.

Joan Castells i Altirriba, dramaturg, director de teatre i docent.

Més actualitat

OBRA VISTA

OBRA VISTA

UNA DECLARACIÓ D’INTENCIONS

El Hub – Espai de Creació, més enllà de ser un espai físic, és des del passat novembre una associació cultural. I això no és un detall menor. Vol dir que no neix només per acollir projectes, sinó per impulsar-los, acompanyar-los i donar-los sentit en el temps. Vol dir entendre la creació no com un fet aïllat, sinó com un procés compartit, arrelat i obert.

Com a associació, el Hub treballa amb una idea clara: crear comunitat al voltant de les arts escèniques i la creació contemporània. Apostar per la cooperació, la formació, la recerca i la difusió cultural. Generar espais —físics i simbòlics— on els projectes puguin créixer sense presses excessives, amb rigor i amb una mirada compromesa amb el territori.

D’aquesta manera d’entendre la cultura n’ha sorgit la primera producció pròpia vinculada al Hub: ‘Obra vista’.

Obra vista és una peça que parla de la memòria, l’oblit i el record, tres conceptes tan recurrents com essencials, que travessen les vides d’onze personatges situats en moments vitals molt diferents. No hi ha una única història, sinó fragments, impactes, capes que se superposen, com passa amb la memòria mateixa.

Tot aquest univers es projecta sobre un mur d’obra vista, que dona títol a l’espectacle i que actua com a espai físic i simbòlic alhora. Un mur que conté, que mostra, que suporta i que també s’esquerda. A partir d’aquí, els personatges evolucionen, es desplacen, s’acosten a un lloc. Un lloc que no es concreta, perquè forma part del pacte amb l’espectador: que sigui cadascú qui el construeixi a partir del que veu, sent i recorda.

Aquesta primera producció no és només un espectacle. És també una declaració d’intencions. La prova que l’Associació Hub – Espai de Creació no vol limitar-se a facilitar espais, sinó assumir el risc i la responsabilitat de crear, de produir i de posar en circulació propostes amb veu pròpia.

Potser per això Obra vista no tanca res, sinó que obre. Obre preguntes, obre memòries, obre camins. I, sobretot, confirma que l’Associació ha començat a caminar. I que ho fa, com no podia ser d’altra manera, de cara, a la vista, sense arrebossar.

Xavier Mas

Més actualitat

ÉS AQUESTA PLUJA

ÉS AQUESTA PLUJA

(És aquest món)

Una escenificació atrevida, contemporània, al servei d’un bon text d’Oriol Morales i Pujolar que ens posa en contacte amb tensions de les relacions humanes. El món exterior que els toca viure als personatges és caòtic, agressiu, amb una pluja constant i violenta. Presideix un caos, els responsables del qual tenen noms i cognoms. El text fa un camí de la vida privada, -la relació de tres amics- a una tempesta mundial. Són exponents d’una crisi de la qual els personatges en son víctimes. Aquest camí passa pel canvi climàtic, la guerra, la pluja constant, la mala comunicació, la cultura consumista, la mentida política, i molts altres temes. Tot plegat configura un subtext angoixant.
El text comença explicant privacitat, però mica en mica ens situa en conflictes més comuns- L’Arnau, protagonista, és segrestat per unes forces que l’envolten i que
l’agredeixen interiorment. El text s’instal·la en el seu interior, l’abdueix i el llença cap el deliri. Oriol Morales ha escrit un monòleg, expressionista, agressiu. Com una gran tempesta que inunda tots els racons, tots els camins, en un aiguat verbal que arrossega tots els esdeveniments que funcionen com a armes de destrucció massiva contra la nostra contemporaneïtat.
A la part final de l’obra s’esdevé la redempció. Els tres joves es retroben en la vida privada i s’aïllen en la felicitat personal. Es reguen juganerament els uns als altres com si fossin flors. Reneixen i es fan fonedissos a la vista del públic. (FOSC)

L’ESCENIFICACIÓ
L’escenificació és cuinada amb bons ingredients.

  1. L’espai
    L’obra ocupa un espai buit, sense connotacions. (Espai buit, Peter Brook). El centre de l’escenari és ocupat per un altre escenari més petit -teatre
    dins del teatre- Recrea la sala menjador d’una vivenda de caire naturalista. Recorda un plató cinematogràfic amb mobiliari, decoració i objectes
    historiats. Unes goteres a la casa connoten la pluja exterior. És un lloc on conviuen tres amics, Arnau, Silvia i Laura. La utilització de la “quarta paret”
    (André Antoine) fa que els personatges s’instal·lin en un lloc de confidències.
    Ve un moment que l’espai fa una transició. El piset desapareix i es mostra l’espai buit en tota la seva força. L’Arnau se sent perdut com un salmó i ens
    explica la dissort d’aquest animal mentre és atacat per una ona gegant. La següent transformació és provocada per la caiguda d’un teló de fons
    pintat amb una onada gegantina i amenaçadora. -Vaig celebrar l’absència de mapping-. Un teló pintat és més teatral i estimula la imaginació de
    l’espectador que acaba veien com es mou.
    Més tard aquest decorat es desprèn del telar i cau a terra. Tornem a l’espai buit només ocupat per una cinta d’entrenar al gimnàs. Serà el camí d’escapatòria de l’Arnau?

Mica en mica, l’espai esdevé un lloc d’il·lusions. És envaït per personatges fantasiosos: nens juganers, gotes d’aigua, nedadors, netejadors d’escenaris, submarinistes músics del Titànic i d’altres. Tots són habitants del somni delirant de l’Arnau. Finalment s’obre una escletxa a la foscor del fons.
Encara funciona un tercer espai irradiat, és l’espai del so que s’integra perfectament. No és un element il·lustrador. Dialoga amb l’acció dramàtica, estimula el treball dels actors, i crea una atmosfera que descriu la nhospitalitat de l’exterior amenaçant. Fa la impressió que no és present sinó llunyà, universal. (El teatre i el seu doble, Antonin Artaud.)
La il·luminació s’imposa com un llenguatge propi. No il·lustra ni retalla, crea atmosferes d’acord amb les tensions dramàtiques a què estan sotmesos els personatges.
A la transició del canvi del dispositiu escènic -de la casa a l’exterior- es fa servir una barra de llum blava intensa que baixa amb la missió d’encegar els espectadors. (Em va recordar com es feien les mutacions als teatres fa anys: unes bombetes blaves posades a corbata.)

  1. La interpretació
    L’espai que s’ha creat per la posada en escena és molt ben utilitzat pels moviments escènics i per la interpretació. Els actors s’hi mouen amb soltura en un lloc perfectament conegut. L’utilitzen per presentar el seu treball davant d’un públic expectant. (El mot espectador prové de les expectatives que crea una obra de teatre.) El treball actoral és meritori i mereix una certa anàlisi.

2.1 La primera part comença amb l’Arnau i la Silvia que esperen que arribi la Laura, que fa tard. El text és un tanteig per saber com li ha anat a l’Arnau mentre ha estat fora. Tant la Marta Garcia com el Marc Carcassona juguen molt intensament els secretismes. L’espectador, encuriosit, vol saber més. Encara res no es pot compartir perquè no se sap. Els actors assumeixen les dificultats d’aquesta situació. Moments sense dir res en la interpretació queomplen amb rèpliques curtes farcides de pauses (Emoció) i llargs silencis (Pensament), un treball difícil de jugar però que ben fet té el magnetisme d’un imant. Una de les dificultats d’aquest treball és mostrar un cos relaxat -aparentment perd el temps- però amb una intensíssima tensió interior.

2.2 L’arribada de la Laura -Laia Gotsens- fa que la línia d’acció avanci. Ara ens instal·lem en el conflicte. Per què va marxar i per que és tant
mal rebut. La discussió, després la sinceritat i la confessió ens permetrà de saber-ho. Arribarem fins a la resolució del conflicte.
L’obra fa un gir. S’instal·la en una estructura de triangle. S’apropa al model de Les tres germanes d’Anton Txèkhov i fa que el treball actoral es modifiqui. El valor de la pausa i el silenci es manté però ara s’hi afegeix el treball amb l’objecte. La Laura, la Silvia i l’Arnau dominen perfectament la relació emocional amb cada peça i moble.
(Accions físiques, Konstantin Stanislavsky.) Des d’ara s’imposarà el text com expressió del pensament i camí de confidències. El text ens marca un camí fins el desenllaç. Avançarem cap a la reconciliació dels personatges i final eufòric.

A la segona part l’obra fa un gir dramàtic radical. Té lloc un llarg monòleg de l’Arnau, interpretat pel Marc Carcassona, en una exhibició de registres actorals que posa en contacte orgànicament la veu i el moviment corporal. L’espai s’ha simplificat per donar protagonisme absolut a la interpretació. Som a l’espai buit significat només per una tarima de mides reduïdes. Durant una bona part del monòleg serà l’espai d’actuació. (Adolphe Appia) A dalt s’hi ha instal·lat un cinta utilitzada per l’entrenament gimnàstic de córrer.
L’Arnau inicia la dissertació explicant l’estratègia del salmó per sobreviure nedant contra corrent. Ho fa utilitzant molta vehemència en la paraula. De seguida ens adonem que no parla del peix sinó d’ell mateix. El text ha de ser dit a molta velocitat com si inicies una fugida. L’actor fa una simbiosi entre la dicció i el moviment i el Marc ho aconsegueix sense fer patir. Aquesta gran dificultat a l’espectador li arriba com si fos fàcil i li agrada de veure-ho- (Biomecànica de Meyerhold.)
Ara l’Arnau se sen amenaçat per una ona gegant que el persegueix. Davant d’aquest perill comença a córrer. Ho actuarà tot damunt la cinta, en una plataforma de metre per mig metre. Camina i corre icorre i corre encara més fins a l’esgotament físic. Al mateix temps el text l’obliga a verbalitzar una colla d’expressions, temes, personatges, pensaments… El ritme s’exaspera cada vegada més i el Marc s’hi llença sense límit. Una veu de l’exterior, a moments vellutada, d’altres agressiva, fa que no pugui parar.

El treball té la bellesa d’un cos cansat, suat, panteixant. Quan aquest cos es va recuperant és admirat per l’espectador.El Marc ha mostrat un nivell de preparació i comprensió força notable.
És aquesta pluja no acaba aquí. Al final de la cursa s’hi afegeixen la Laura i la Silvia. Es retroben i són feliços malgrat els desastres que ens han explicat. En la foscor ha aparegut un punt de llum i un espai en el qual la presència de l’aigua serà lúdica. Es mullen, es remullen, s’esquitxen i son feliços. Rialles del públic, que després del que han vis i escoltat, les necessiten.

Tenim al davant una companyia, L’ALTRE COL·LECTIU, amb un treball comú on comparteixen tots els oficis de les arts escèniques. Cal destacar uns actors que comprenen el text, s’hi comprometen, que transiten molt clarament la línia d’acció fins el desenllaç. Indiscutiblement tots tres estan a un bon nivell i es relacionen conjuntament. Són tres peces que donen una personalitat inèdita a l’obra.
Tot això no hauria estat possible sense el talent i l’ofici del Gerard Sancho, que ha sabut moure els actors en una direcció precisa. Separació, proximitat i contacte dels personatges. Ha controlat molt bé el ritme de les escenes. Com també el saber fer de l’Antonio Cortijo i el Rafa Haro que han construït un dispositiu escenogràfic suggerent i eficaç que s’explica per ell mateix, però sempre al servei de l’obra.

3. FINAL
He volgut citar alguns models elaborats per creadors i teòrics del segle XX perquè sense les seves aportacions, investigacions, i compromís amb l’art i la societat nosaltres no tindríem les eines per fer un teatre de qualitat. Ho vulguem reconèixer o no ells han deixat empremta en nosaltres. Val la pena fer servir els seus models. No ho hem inventat tot.

Joan Castells i Altirribadramaturg, director de teatre i docent.

Més actualitat

LUTRAVIOLETA, NOU PROJECTE RESIDENT

LUTRAVIOLETA, NOU PROJECTE RESIDENT

Al Hub tenim noves residents! Lutravioleta, un projecte de divulgació de les STEAM: ciència, tecnologia, enginyeria, art i les matemàtiques. Lutravioleta transmet aquesta passió als infants, joves i adults tot recuperant històries de dones científiques d’arreu per experimentar, tocar, jugar i divertir-se tot aprenent!

La Patrícia Canut Hund, divulgadora científica feminista, mestra de primària i directora de lleure lidera aquest projecte i estem molt contents d’acollir-lo al Hub!

14 DE FEBRER: TALLER FEM CIÈNCIA

Vine a conèixer què va descobrir Rosalind Franklin amb la seva icònica Foto 51. A més, farem un experiment d’extracció d’ADN.

No t’ho perdis i viu la ciència de prop!

Lloc: Avinguda Francesc Macià, 114 – Esparreguera
Hora: 17.30 h.
Preu: 15€ (cal inscripció)
Edat: infants de 7 a 12 anys

INSCRIU-TE AL SEGÜENT ENLLAÇ: https://docs.google.com/forms/d/e/1FAIpQLSdUcOSVSsFHV6hZq2ebkz8YZrpdnnKeZ7CyXEvCdn39zq_emQ/viewform

Més actualitat

EL NOU VESTUARI DELS REIS D’ORIENT PASSEJA JA PELS CARRERS D’ESPARREGUERA

EL NOU VESTUARI DELS REIS D’ORIENT PASSEJA JA PELS CARRERS D’ESPARREGUERA

Ens va costar posar nom a El Hub però quan el varem triar, a banda de la sonoritat, ens va agradar el concepte de hub com a espai concentrador. Així com en informàtica és un dispositiu que permet agrupar un conjunt de dispositius en una mateixa xarxa, el nostre espai és un punt de trobada de diferents especialitats de les arts escèniques però també és un «concentrador» de conceptes artístics, idees, projectes…

Això és el que va passar al veure que l’Ajuntament d’Esparreguera treia a concurs el disseny i confecció de vestuari de la cavalcada dels Reis d’Orient.

El dissenyador esparreguerí David Maeso i diferents persones vinculades al Hub han unit els seus esforços per a què la proposta artística del David guanyés el concurs. El resultat assumeix amb molt de respecte tot el que té a veure amb identitats d’altres regions del món i està pensat per a què el vestuari en cap moment marqui les formes del cos de manera que totes les peces puguin ser fer servides per qualsevol persona independentment de la seva identitat de gènere i tipus de cos.

Esperem que ho gaudiu tant com nosaltres ho hem fet preparant-ho.

Més actualitat